La fascinació de treure un vida.

Trobe que ja ho he comentat en altres posts, la meua fascinació per la sang, per les butzes, per la carn, pel sacrifici d'una vida em ve des de xicotet. I amb aixó té molt a veure el fet de que mon pare fos carnicer. Tota la meua vida he vist matar i escorxar animals. De fet jo amb nou anys vaig sacrificar el meu primer xai. En aquell temps el meu para matava els animals a casa. La planta baixa de la casa dels pares estava destinada integrament al negoci, el part davantera es despatxava la carn i el embotits, a la part del darrera estava distrubida en diverses cambres destinades respectivament a fer l'embotit, a secar-lo, i una altra que era destinada a escorxar fonamentalment corders, i ocasionalment algun porc. Con les mesures de sanitat no eres tan estrictes aleshores alló era practica habitual, el meu pare comprava xais als ramaders del poble, els matava i els venia a altres carnicers de pobles més grans. També era habitual que el llogaren per a treballar a escorxadors, on matava a més de xais, porcs i vedelles. Encara recorde quan jo l'acompanyava als escorxadors, avuhí desapareguts, d'Ondara, Dènia, Pedreguer, Benissa, etc. El dia que ell em demanava si l'acompanyava era per mi un día de festa, era una orgia de sang, budells, freixures... Si tanque els ulls encar puc veure i sentir els olors, els colors, dels escorxadors, i les veus, les cares de les gents (matancers, carnicers, ramaders, transportistes, etc) que solien habitar per alla.

Tenia nou anys, havia anat amb el pare al corral d'un ramader del poble, i haviem tornat amb cuatre corders. El pare havia mort dos i jo estava mirant com els sacrificava, i els travia la pell, quan va agafar el tercer i el va posar a terra per degollar-lo em va dir, vols provar de matar-lo tu?, els ulls se'm van obrir com a plats, la gola es va eixugar de la emoció, però em va arribar per dir un sí energic. El pare va somriure, en va dir, Vine, posat ací -davant d'ell que tenia el corder enmig dels seus peus-, vaig posar-me davant d'ell. Em digué que agafara al corder pel morro, tancant-li la boca, així ho vaig fer, el animal cabotejava i el meu pare em deia que l'agafara fort, deprés d'aixó havia que girar-li el cap de forma que el coll es quedara de cara a mi, punxar al mig del coll fins arribar a l'os del coll, i finalment girarel cap altra vegada per traversar-li el coll de costat a costat per desagnar-lo del tot, mirant que la sang caigués a un recipient, donat que calia guardar-la. Encara recorde la meua emoció mirant als ulls al amimal mentre la vida se li escapava, els ulls que amb la mirada s'agafen a una vida que sense remei se'n fuig amb la sang vessada.

Després d'eixa primera vegada, en vindrien moltes altres, i a poc a poc aprenia a pelar-los. Més endavant aprendria a degollar porcs, a matar vedellas amb la "puntilla" i degollar-les una vegada esteses a terra mortes per desagnar-les, i a escorxar tota mena d'animals.

A la vegada que avançava amb els estudis a l'institut, i llegia sobre els sacrificis humans d'azteques i maies, anava covant-se en mi l'idea de com seria sacrificar altres persones, o més ben dit infrahumans, encara que aleshores no havia arribat a la conclusió, tot i que ho intuïa, de que no totes les persones son humans.

Desfer-se d'un cos.

Estimats amics, vos tinc abandonats. No acabe de tenir ganes d'escriure des de l'últim post, ja fa més d'un mes. Dedique el meu temps a llegir i escoltar música, passe els dies en la cel·la un darrere l'altre i no sé mai quans dies han passat, ni a quina data estic. Portem més de cinc mesos del 2010 i encara no sóc conscient del canvi d'any. Tampoc importa massa, quan estàs ací dins. Corren els dies i res nou succeeix, com diu Martí i Pol a una cançó musicada per Llach, "gira la roda del temps per la força del vent de les ànimes soles", encara que jo podria dir per "la força del vent de les ànimes mortes".

Anava a escriure hui sobre com en desfeia dels cosos, d'alguns dels cosos. Supose que molts  de vosaltres no heu tingut que afrontar eixe problema: "tinc un cos calent i cal desfer-me'n d'ell." No es fàcil, no tan com sembla, i menys si no és primer mort que guardes al teu armari. Molt menys si no mates al carrer i deixes al cadaver allí mateix, on caiga, com en el post de Sang a la pluja. Si vols eliminar gent, si sents eixa passió i vols seguir portant a termini la teva tasca, tens que controlar tots els detalls, si no acabarás a la cel·la del meu costat. Veient passar el temps per la força del vent de les ànimes mortes.

Per això m'agradaria que em contareu quines idees se vos acudeixen per desfer-vos-en dels cosos. Teniu imaginació, conteu-me que farieu si tinguereu al vostre llit el cos sense vida d'una tia encara calent. Bé, un aclariment, si vos va la necrofília no cal que m'ho conteu.

 

Fora de servei.

Bé amics ja fa temps que no escric res. Si algú tenia la intenció de seguir-me que em disculpe. Per motius aliens a la meua voluntat he estat fora de servei. Millor dit m'han posat fora de servei durant un temps. Vaig tenir un incident amb un carceller, més bé un gos carceller, per que aquest no arriba a ser ni infrahumà.

Vos conte el que em va passar. Tres o quatre dies després del últim post van venir a per mi dos carcellers. Em van dir que el meu advocat volia parlar amb mi. Com segons els carcellers en cap sóc un individu altament perillós, cada vegada que m'han de traure per anar a qualsevol lloc m'enmanillen. En un principi amb les mans al darrere, però tot el mòn acaba amb el temps per confiar-se i ultimament només ho feien amb les mans per davant. Un dels dos carcellers que van vindre és un tal Tomás, de qui he dit abans que és un gos carceller. Aquest individu va de dur, de just, amb arrogància, com si estigués tocat per la vareta d'algún déu, altiu com com un gos de mala raça que aspira a ser mascle alfa.

El meu advocat va vindre a veurem perque volen interrogar-me; han trobat un esquelet d'una dona esquarterada, la policia pensa que potser siga una altra víctima meua. Si no ho és, em tiraràn el mort damunt de totes formes.

Quan tornavem cap a la meua cel·la el Tomàs va començar a dir, que si fos per ell hi hauria pena de mort, pena de mort per a individus com jo, que no era possible que jo eixira al carrer d'açí uns anys i la gent que jo m'havia carregat ja no podia eixir del taüd, que per la gent como jo no hi havia rehabilitació possible, que era un fill de puta sàdic, que la gent paga impostos per mantenir malparits com jo. El seu company anava rient-li les gracietes. A mi la sang em bullia i tenia ganes de partir-li la cara. Els dos anaven al meu darrere Tomas més a la dreta i l'altre més a l'esquerra. Quan ja estava fins els collons i li dic al Tomàs que ell no és més que un gos lleponer i que si tenia collons que em matara ell, que a mi no em tremolava la mà a l'hora de desfer-me de coses inútils com ell. Dit açó em vaig aturar. El Tomàs em va donar una espenta per que seguís caminant, jo vaig esclatar. Em vaig regirar, i li vaig donar una espenta cap a la pared, a l'altre li vaig donar dos patades una al boca de l'estómac per tallar-li l'aire, i una altra al pit només per espentar-lo  i allunyar-lo. Després vaig tornar a pel Tomàs, i abans que reaccionés li vaig donar un cop amb el colze al nas, el vaig agafar amb les manilles pel clatell seguit de dos cops de genoll, el vaig llançar a terra i em vaig ajupir damunt d'ell posant-li les manilles al coll per ofegar-lo. Ahí va tornar l'altre que ja s'havia recuperat i en va donar un patada, a la cara, acte seguit van venir més carcellers, a mi se'm va fer de nit. Quan vaig recuperar la consciència em feia mal tot el cos, estava lligat a una cadira, i encara seguien donant-me cops. No sé quan temps durà aixó. Sé que eren diferents persones qui em pegaven. Vaig despertar a l'hospital, allí vaig estar algunes setmanas, de la pallisa que em van fotre. Després en poder restablir-me vaig tenir que anar a declarar al jutjat per un delicte de lesions al Gos carceller i homicidi frustrat. Vaig denunciar al carcellers per tortures, pero ja han arxivat, amb quina rapidesa, la denuncia ja que segons el jutge es va gastar la força mínima imprescindible, ¡ooolllllleeeeeee!

Per si aixó no hi era prou, em van obrir un expedient disciplinari, i m'he passat un mes, en règim d'aïllament. Es preguntareu si em passe la vida sol, qué és l'aïllament? Doncs una cel·la amb quatre pareds i un vàter, res més. Ni llit, ni una pica per rentar-se, ni res de res. A més no té llum natural, no saps si és de dia o de nit, et posen música a tota tralla, menges una vegada al dia i no saps mai quan será, si a alló que et donen pots dir mengar... En fí, més tortura. Però ells no són conscients de que les tortures aquestes per infrahumans no acaben de funcionar amb els humans. Es una cosa un poc molesta però no tan com per anomenar-ho una tortura. Els humans resistim més del que ells es pensen.

Per aquestes raons no he pogut escriure des de fa tan temps. Espere tornar a escriure més regularment.

Sang a la pluja.

Sent ploure, i malgrat el fred que fa fora, òbric la finestra per fumar-me una cigarreta. Aahhhh, qué donaria per poder tornar a sentir la pluja a meua cara. Pensava seguir escrivint sobre els infrahumans i les elits, i perqué no té cap importancia la mort d'una persona-massa. Però la pluja, la llum taronja reflexada al cel ennuvolat m'han fet recordar l'única vegada que he usat una arma de foc.

No m'ha agradat mai fer-ne ús d'elles, donat que fan massa soroll i són massa rápides per treure-li la vida a algú. La veritat és que no agradant-me massa les armes de foc vaig veure la pel·licula, Corazon salvaje de David Lynch, on es pot trobar una escena en la que fan un atracament i hi ha un tiroteig, un dels atracadors, que acompanya a Nicolas Cage, es fot un tret al cap amb una retallada, d'ençà tenia el desig de saber com seria fotre-li'n un a algú.

Vaig tenir l'ocasió, no ve al cas ara cóm ja que s'allargaria massa el post, d'arreplegar-ne una. La vaig tenir molt temps a casa sense fer-ne ús. Però una nit d'hivern que plovia i em costava dormir-me vaig decidir fer-ne ús. Vaig agafar un abrig llarg, per amagar l'arma , un barret negre, per no mullar-me i que no fos tan fàcil de reconeixer, i una bufanda per a que també en tapés la cara. Anava a contar on van passar els fets, però no vaig ser jutgat per eixe delicte així que millor no donar pistes, no passaria res la condemna ja no la poden allargar més, però si volen jutjar-me que la Policia treballe més. Vaig donar unes cuantes voltes per la ciutat fins arribar on era probable trobar una víctima, en realitat buscava alguna puta. Eren les 4 i quart de la matinada quan vaig aparcar, lluny d'on podia trobar-ne una, no volia que ningú pugués reconeixer el cotxe. Anava caminat cap a on le podía trobar i de sobte vaig veure un home que sortia d'un portal mentre jo creuave el carrer. L'home es va aturar, al veure que jo portava una cigarreta a la mà em va dir, "Disculpe Usted, ¿puede darme fuego?". En eixe moment, un llampeig em va creuar el cervell, i vaig veure la seua cara destroçada, així que vaig obrir l'abrig, em vaig acostar a ell, vaig agafar l'escopeta retallada pel mànec, i vaig disparar. No vaig poder contenir una rialla per la cara que va posar l'imbècil, no sabia si era sorpresa, por, o qué, els ulls li van sortir de la cara, la cara en general es va desencaixar, es va tornar blanc, tot això en décimes de segon, i no va poder dir res, li vaig posar el canó a la boca i puuuummmm.

La sang va tacar la paret i els cotxes del voltant, el cos va caure damunt d'una basseta panxa per amunt i la sang s'estenia per la vorera. El cap es va quedar destroçat, el cervell es va escampar per tot arreu, i el mateix passà amb troços dels ossos del crani. Agafat al cos quedava mig cap, se li veia un ull, i a l'altra banda oberta queia la pluja, les gotes feien botar la sang que no parava de brollar, soltant un fumet pel contrast de temperatures.

No em vaig detenir molt més, el tret segur que l'havia sentit algú, jo tenia que anar-me'n d'allí, abans que algú em veies. El risc era gran, havia fet una imprudència. Vaig donar una volta llarga abans de tornar al cotxe, per veure si hom em seguia, si ho haguera fet, l'hauria tingut que matar també. No venia ningú, i jo vaig tornar a casa, em vaig donar un dutxa d'aigua calenta, em vaig fer la mà, i em vaig adormir.


Per ilustrar aquest post vos deixe l'enllaç al video que em va inspirar l'ús de l'escopeta retallada, escena de Wild at heart (Corazón Salvaje) de David Lynch http://www.youtube.com/watch?v=qs05XZles3A&feature=related.

De qui són els infrahumans (II).

Les masses són elements dels cuals les elits se'n serveixen per als seus objetius. Els objetius de les elits van variant durant la història, al igual que de quan en quan es necessari que hi haja una revolució, un tomb en les elits, per a que es renoven, i aixi les masses aniràn complint un objetiu divers, i tenint juridicament una consideració diferent (ciutatans, homes lliures o esclaus, subjectes de drets humans, consumidors, etc).

Els individus que formen part de les masses com a tals careixen de valor. La seua vida no té cap sentit si no és perque són manats per les elits. Les elits consideren els individus-masses com res, en el sentit que donaven els romans a eixa paraula, es a dir, cosa, no-persona, així tenien el tractament de res els objectes, els animals i els esclaus.

Per tant, les elits poden fer ús de les masses com els pareixca, esclavitzant-los, explotant-los, enviant-los a la mort si cal. Quan les elits per conflictes entre elles decideixen enviar a la mort a les masses ho anomenen Guerra. Ahí es poden sacrificar milers de millons de persones-massa, i com es obvi, les elits no senten cap tipus de remordiment, ni de penediment, d'enviar a la mort ni de ordenar matar a ningú. Veritat que ningú té una imatge de Hitler penedint-se de haver enviant a milers d'alemanys a morir a Russia, ni d'haver ordenat la mort de tans judeus, comunistes, maricons, gitanos, etc., als camps de concentració; com tampoc ningú té la imatge d'un Stalin afligit per ordenar la mort de fam d'uns quans milions de ucrainesos als anys '30, ni de tota aquella gent deportada a Siberia; però, i a la banda dels guanyadors? Els que defenien les llibertats? Hom ha sentit alguna vegada que Truman demanés perdó al japonesos per haver-los llançat les Bombes nuclears, causant la mort de 145 mil persones a Hiroshima, 75 mil a Nagasaki, més tots aquells que van morir anys després com a consequencia de la radiació, però si penseu que són pocs comparats amb els de Hitler i Stalin, teniu en compte que si no van ser més és perque els japos es van rendir, Truman va dir rient-se que si no es rendien una pluja de bombes nuclears deixaría desert el Japó, tenia el mateix ànim de Hitler o Stalin, estic segur que a ell li va sabre mal que els japos es rendiren.

Amb tot açò vull concluir que les masses són res, la seua vida no té cap valor, i merament estàn a disposició del que els plaga fer amb elles a les elits. Són les fitxes, les peçes, de les partides d'escacs de les elits, instruments de les elits, que poden fer el que els vinga en gana amb ells. La "perdua" de la vida de un individu-massa no té cap importancia, hi han de sobra, tan és així que hi ha superpoblació, i prompte farà falta una neteja a fons.

De qui són els infrahumans (I).

M'he referit ja unes quantes vegades als infrahumans, ha arribat, donç, l'hora de dir qui són els infrahumans. En aquest post i en els propers esbrinaré quina es la meu concepció de Humanitat, que són els infrahumans i vos posaré exemples de personatges històrics que considere humans, perqué els considere humans, també comentaré perqué alguns personatges de la història per molt influents que hagen sigut no els considere humans.

Per explicar el concepte de humans tiraré mà d'alguns filosofs. Així, per Ortega la societat està composada de majories i minories. Les majories són les masses, les minories estàn formades per les elits dirigents. Si bé Ortega s'esforça molts en explicar aquests conceptes, jo simplement crec que les coses són així i prou. D'ahí endavant discrepe d'Ortega, donat que jo pense que la natura ha dotat a determinats individus d'una condició superior a la resta, aquests deuen ser les elits. Fa pena veure tan de infrahumà ocupant llocs dirigents en la societat pels que no estàn dotats. Tot això naix dels conceptes del segle XVIII de democràcia, drets humans, i demés idiotades inventades, per tal de netejar les elits existents en aquells moments, que ja s'havien podrit i ni eren els més dotats per la natura ni eren mereixedors d'ocupar aquets llocs. La noblesa havia esdivingut una élit podrida perque es pertanyia a aquest estament per naixement  i els gens estaven corromputs, aquesta noblesa necessitaven ser reemplaçada per aquells qui la natura si havia dotat per exercir el comandament de la societat i que, fonamentalment, es trobaven entre la burgesia.
La burgesia dotada, per tal d'acabar amb la noblesa i ocupar el lloc que els corresponia, van tenir que crear aquests conceptes i obtenir mitjançant les masses el poder. Per a aconseguir això calia que les masses cregueren que ells també tenien dret a escollir es dirigents i que ells també podien ser dirigents. Aleshores va nàixer un concepte renovat de democracia, lluny del concepte de la Grècia clàssica, i el concepte nou, el de sufragi universal, un home un vot. Així van esdevindre les grans revolucions, per a que els més dotats asumiren el poder.

Els que jo anomene humans són les élits, els infrahumans les masses.