De xiquet.

El estudiosos de la psicopatía, amb totes les seues limitacions, per molt cientifics que es diguen, no tenen bén clar si la psicopatia és transtorn de la personalitat antisocial de caràcter purament genètic o hi ha també una component d'entorn. Per tal d'esclarir aquesta questió, han analitzat com eren els psicópates, els que diuen assassins en serie, de xiquets. Així sol dir-se que els psicópates de xiquets ja presenten alguns indicis, tals com (no vos ho perdeu), per dir-ne uns quants: dir mentides amb un objectiu, torturar i fer patir animals, tenir pasió pel foc, pixar-se al llit fins una edat avançada, robatoris, comportament problemàtic, i fer el que ara anomen bulling.

Si pense en la meua infantesa no puc dir haja sigut feliç, simplement era, com a sigut tota la meua vida, amb el temps sempre pense que el passat era millor, i més quan som xiquets que no tenim responsabilitats. Però això té una raó de ser, i és que el cervell sempre esborra els moments dolents, llevat d'aquelles experiències que ens puguen servir pel futur. Encara que em vaig endur alguna que altra somanta d'hòsties no puc dir fora un xiquet maltractat, aleshores s'entenia que "un hòstia a hora" podia adreçar una vida. En tot cas, no em vaig endur més hòsties que els meus amics, es més alguns pares dels meus amics tenien la mà i fins i tot la corretja més fluixa que mon pare.

Al respecte de contar mentides, me'n ric dels cientifics, de veres, tot el món menteix, tot el món ho fa amb algún objetiu, tots mentim. Hi algú que sempre diga la veritat, si hi ha algú serà un tonto. Des d'açí i fent memòria honestament, no tinc cap necessitat de mentir a ningú ja, jo no era més mentider que els altres. Que ho feia amb objetius, es clar, mentir per mentir es absurd, encara que vegent la majoria d'estupids infrahumans que hi ha solts per ahí, no m'extranya que hi haja que fer aquestes precisions. Qui no ha mentit de xiquet? Sou tots psicópates.

Al voltant de la tortura als animals, hi haura cosa més típica entre els xiquets de poble. Si a mi m'agradava per patir els animals, torturar-los. Però, és aixó un indici de psicopatia? No tinc cap dels meus companys d'infancia que no torturaren animal, així: - matavem coloms, i participaven cuatre o cinc en la matança, els aguantavem de les ales, els posavem el cap damunt d'una biga de fusta i amb una destral els tallaven el cap, els deixavem anar i els animals volaven fins que xocaven amb una paret o un pilar regant-ho tot de sang. Penseu que jo, el psicópata, era l'únic que en gaudia, que amollava crits i rises de joia? Obviament, gaudiem tots els qui participavem. A més a més em vaig perdre l'experiment que van fer el Toni, el Cento i el Pau, quan van fer fumar un gripau fins que es va un unflar com una pilota i el tiraren al foc després, perque es deia que proferia insults, com fills de puta, malparits, etc. O el Joan i el Pere que van tirar el Gat de la Ti Carmen la Francesa des del campanar. Sí, i segons els psiquiatres el psicópata soc jo. La meua pasió per la sang i les visceres no ve torturar animals, ve de sacrificar els animals, dels rituals de sacrificar i escorxar un animal com una mena de ofrena. Però d'aixo ja en tindrem de temps per parlar-ne.

Respecte a pixar-me al llit fins ben majoret. Ja, ja, ja, ja, ni tan sols recorde quan vaig deixar de pixar-me al llit. Però si recorde que aprenia molt més a presa a llegir que els meus companys, que a preescolar, quan llegíem la cartilla jo avançava molt més apresa, de fet jo ja sabia llegir abans d'entrar a l'escola, mentre els altres es tiraven mitja hora per a la ba, be, bi, bo, bu mentre els cavia la bava.

Respecte a la pasió pel foc, si es cert, que la tinc però qui no es sent atret pel foc. Però jo no he provocat mai cap incendi.

Pel que fa a robatoris i conportament problemàtic. Si en robatoris participava, furtavem a les tendes, entrarem a l'escola i furtarem coses als altres alumnes, també a diners d'alguna casa, pero ho feiem jo no anava sol, el Vicent el Negre i el Joan de l'Eralta, eren companys meus. Erem uns trastos però no res més. Erem rebels, però en totes les generacións hi han hagut i per això me'n duia més de quatre hòsties de mon pare.

Respecte del bulling, si aixó es senyal de psicopatia el meu veí Nadal haguera sigut el gran psicopata de la história, jo només era un de tans dels seus amics. A més això ha passat sempre, sempre han hagut babaus per fer de titella, de bufó o de divertiment pels més forts. Quina culpa tenen els més forts de que aquells siguen babaus.

Bé, como podeu vorer no he segut més que un xiquet normal, rebolicat sí, però res més. Els cientifics, infrahumans i incapaços com són de veure meus enllà dels seus nassos, treuen noms a tot.

Qué en penseu vosaltres, soc psicópata? I vosaltres quans requisits reuniu? Per favor, escriviu comentaris i digue-me, si de veritat soc un ser tan extrany com per a que em diguen psicópata.

 

Jo, psicópata.

Com ja he dit abans, em van "catalogar" de psicópata. La veritat és que jo no havia llegit mai res sobre psicópates, més enllà de les noticies que surten a la prensa, o de algunes referències, i la visió que donen és la de que un psicópata és un monstre. Quan vaig ser detés, vaig tenir una conversa amb l'advocat de pagament que va acceptar defensar-me. Quan ell va llegir l'atestat de la policia i va veure les fotografíes va voler que tractarem de donar-me com a boig. Ahhh, encara no us he contat com va ser la detenció això mereix un post especial, però resumidament una nit vaig sentir el crit de la sang, vaig eixir a buscar una victíma i la obvi la vaig trobar, aixì que una vegada esquarterada no em cabía al congelador, vaig tenir que traure un dels més antics, i en un control rutinari vaig ser detés, ja a casa trobaren el congelador plé de carn.

Com els infrahumans pensen que aquella persona capaç de treure-li la vida a un altre sense motiu a sang-froid deu ser un boig, el meu atvocat va voler utilitzar la bogeria com a eximent completa, es a dir, que jo no sé el que em faig, que no distingueixc el bé del mal, amb això em condemnarien a una pena substitoria, a rebre un tractament a un psiquiatric, però no aniria a la presó. L'advocat era un tipo que parlava clar, i em va dir que si jo era psicópata no em lliuraria de la presó i que sería per molts anys. Que de mi depenia si volia veure el metge forense o no. Jo sabia que estava sentenciant, l'havia cagada, m'havien detés, havien trobat la carn al congelador, no tenia eixida. Tenia sentit, podia fer-me passar per esquizofrenic, si ho feia bé tal vegada ho aconseguiria.

El cert es que em van fer moltes proves. M'haguera agradat haver pogut llegir molt sobre l'esquizofrènia, pero a la presó controlen i prenen nota de tot el que t'arriba i haguera "cantat" molt que jo em posara a llegir de l'esquizofrènia justament quan vull que em tracten com a esquizofrènic. No no podia. Aixì que vaig tenir que tirar dels coneixements que vaig adquirir a les asignatures de psiquiatria a la facultat, i tractar de fer el paperot amb eixos coneixements. No ho vaig fer del tot malament, i al començament, encara que el psiquiatra que em veia no em deia res, pense que me'n sortia bé.

Aquest psiquiatra des d'un primer moment va optar per saber si jo soc psicópata o no, i he dit que en principi me'n sortia bé, perque els primers tests i les primeres proves no eren concloents, donç me les repetia moltes vegades. Tan és així que van arribar a fer-me  tomografies per emisió de positrons per tractar de veure si hi havia activitat al lòbul frontal davant d'estimuls empatics. També em feren proves consistents en tractar de que reconegués l'estat d'anim d'una persona només veient fotos. A la fí van determinar que soc psicópata, que puc distingir el bé del mal, que no tinc remordiments, que soc mentider i manipulador, que veig les persones com objectes, etc. Tot açó no són més que un grapat de favades, per a no reconeixer que soc, com vaig dir a l'anterior post, d'una altra mena de fang.

De si hom és capaç de matar.

Us heu posat mai a pensar com és matar algú? Sabeu si és fàcil o difícil matar algú? De quántes maneres es pot matar a una persona?

La primera pregunta no la puc contestar jo, per això agrairia que vosaltres m'ho contareu per mitja dels comentaris, que s'obrira una diàleg, saber qui de vosaltres mataria, si necesitaria un motiu per matar, o si seria capaç de matar sense motiu. Matar en un moment de sang calenta, no és difícil, però matar a sang freda ja ho és més, i matar a sang freda i sense motiu encara puges uns quants graos. En realitat matar no és mai una cosa fácil. No és fácil des del punt de vista del que mata. Requereix ser d'una pasta especial, si Déu va fer l'home del fang, el fang que va utilitzar per a aquells capaços de matar a algú a sang freda i sense motiu era un altre, de major qualitat, sense cap mena de dubte, encara que hom pense que és un fang pudent.

Quan hom vol matar a sang freda el primer que deu pensar és quina mena d'arma farà servir. Pot triar: - el seu cos (mans, braços, cames...) per estrangular o per colpejar; - objectes contundents amb els que colpejar o llançar, com bastons, barres de ferro, o pedres o qualsevol tipus de pes; - objecte tallants, ganivets, navalles, guillets, etc; - armes de foc, curtes o llargues; - verins i substancies que causen la mort per intoxicació; - i molts altres més sofisticats.

Una altra cosa que ha de preguntar-se qui vulga matar a sang freda és com vol que mora la víctima, lentament, de manera ràpida. Es recrearà amb la tortura, gaudirà de la expresions de dolor, de la feblesa del futur mort?

Jo tinc les meues preferències, i aniré contant-vos-ho als següents posts.

Descanseu en pau, almenys aquesta nit.

Qui soc.

Ara toca presentar-me. El meu nom es Àngel Miquel Barber Such, podeu anomenar-me l'Àngel. Vaig naixer, bé deixem-ho, a un poble de la Marina Alta al País Valencià. Tinc trenta-nou anys, i com he dit abans porte cuatre empresonat. No eixiré d'açí almenys fins els seixanta-cinc, si es que encara visc. No m'importa, des del moment en que vaig ser detés, sabia que em pasaria la vida entre cuatre parets. La gent normal, aquells que ja he batejat com a infrahumans, no pot entendre els beneficis de la meua obra.

Quan hi era fora, trevallava de metge cirurgià a l'Hospital la Fe de València. Vaig elegir la medicina com a profesió no per interés per  ajudar, no per curar a ningú, no res d'això. L'única motiviació que tenia era la de poder veure cosos vius oberts per un bisturí, veure les venes, les artèries, els budells, la lleu, el cor, el fetge, etc. Tot això, més l'espectacle de sang brollar van ser els factors que em vam portar a fer medicina i desprès especialitzar-me en cirurgia. Aleshores encara no veia l'art que conté la mort, però ja tenia una forta inclinació cap a les butzes. En realitat aquesta fascinació pels budells, vísceres i sang la tinc des de que era infant, i veia a món pare escorxar animals. Encara recorde la primera vegada que vaig degollar un corder, però això ja vos ho contaré un altre dia.

Quines coses més podria contar-vos de mi? Estic divorciat, tinc un fill al que ja feia temps que no veia abans d'entrar açí. Dels meus pares tampoc sé res, crec que ells ja no volen saber res de mi, segur que s'avergonyeixen del que he fet, des de que em van detindre no he parlat amb ells, ells no m'han trucat i jo tampoc he volgut fer-ho, per a qué? Sé que no aprovarien tampoc la meua obra.

No he tingut mai amics, almenys en el sentit que es dóna a eixa paraula. Tota la gent amb la que he tingut contacte sempre ha sigut una relació d'interés, bé per ser exacte d'interés meu, sempre per a obtindre un benefici o un avantatge. No he conegut prou a ningú que estigués a la meua alçada per això totes les persones amb les que he tractat no han sigut més que objectes al que calia donar un ús, i si no tenien cap ús donç no m'interesaven.

La veritat es que el fet d'estar aïllat, en el que respecta al tracte amb gent, no el trobe a faltar, no trobe a faltar a ningú.

Presentació.

Aquestes són les meues memóries, des de la meua cel·la a la presó de Picassent, on soc intern al mòdul de primer grau. Estic açí tancat per, segons els infrahumans dels magistrats que em vam condemnar, haver mort de manera cruel, brutal i sanguinaria al menys a cinc persones. Bé, van tenir el detall de dir que eren almenys cinc i no afirmar-ho, qué sabrán ells? Ara, em va doldre molt que digueren que les morts eren cruels, brutals i sanguinaries. Saben ells que es qué és una obra d'art? Qué collons saben de l'art de la sang i la mort? Només són el que he dit abans, una colla d'infrahumans.
El motiu d'escriure aquesta mena de memòries no és cap altre que netejar el meu nom. Sí, netejar-lo de les mentides vessades al juí, del tractament que m'ha donat la premsa, de les favades que he tingut que escoltar. Vull oferir la meua visió del món, sé que la majoria de la gent , essent infrahumans com són, no ho entendràn, però potser si hi haja algú capaç d'entendre la meua obra, per a aquests escric. Sé, també, que molts llegiran les meus memòries amb un interés morbós, d'altres diràn que ho fan per un interés científic o professional, per veure com és la ment o els pensaments d'un d'aquells que ells anomenen psicópata. Axí m'han definit, com un psicópata. Vosaltres, els humans, per mitja d'aquestes lletres podreu esbrinar si soc un psicopata o no.
Açó són les meues memòries, per tan, que ningú espere un relat cronológic de ma vida. Aniré contant els fets segons vagen aflorant a la meua memòria, mai en un ordre temporal. A més a més, ja no me'n recorde si un fet va ocorre abans o després d'un altre, sería, donç, absurd tractar de respectar un ordre temporal lineal.
Vols saber qui soc? T'abelleix acompanyar-me per la meua memòria? Vols saber perque estic reclòs a una cel·la de primer grau a la presó? Tens estómag per llegir la meua història? Ets humà o infrahumà? Si segueixes les meues memòries tal vegada t'obrigues les portes a una altra visió de la vida.