Ara toca presentar-me. El meu nom es Àngel Miquel Barber Such, podeu anomenar-me l'Àngel. Vaig naixer, bé deixem-ho, a un poble de la Marina Alta al País Valencià. Tinc trenta-nou anys, i com he dit abans porte cuatre empresonat. No eixiré d'açí almenys fins els seixanta-cinc, si es que encara visc. No m'importa, des del moment en que vaig ser detés, sabia que em pasaria la vida entre cuatre parets. La gent normal, aquells que ja he batejat com a infrahumans, no pot entendre els beneficis de la meua obra.
Quan hi era fora, trevallava de metge cirurgià a l'Hospital la Fe de València. Vaig elegir la medicina com a profesió no per interés per ajudar, no per curar a ningú, no res d'això. L'única motiviació que tenia era la de poder veure cosos vius oberts per un bisturí, veure les venes, les artèries, els budells, la lleu, el cor, el fetge, etc. Tot això, més l'espectacle de sang brollar van ser els factors que em vam portar a fer medicina i desprès especialitzar-me en cirurgia. Aleshores encara no veia l'art que conté la mort, però ja tenia una forta inclinació cap a les butzes. En realitat aquesta fascinació pels budells, vísceres i sang la tinc des de que era infant, i veia a món pare escorxar animals. Encara recorde la primera vegada que vaig degollar un corder, però això ja vos ho contaré un altre dia.
Quines coses més podria contar-vos de mi? Estic divorciat, tinc un fill al que ja feia temps que no veia abans d'entrar açí. Dels meus pares tampoc sé res, crec que ells ja no volen saber res de mi, segur que s'avergonyeixen del que he fet, des de que em van detindre no he parlat amb ells, ells no m'han trucat i jo tampoc he volgut fer-ho, per a qué? Sé que no aprovarien tampoc la meua obra.
No he tingut mai amics, almenys en el sentit que es dóna a eixa paraula. Tota la gent amb la que he tingut contacte sempre ha sigut una relació d'interés, bé per ser exacte d'interés meu, sempre per a obtindre un benefici o un avantatge. No he conegut prou a ningú que estigués a la meua alçada per això totes les persones amb les que he tractat no han sigut més que objectes al que calia donar un ús, i si no tenien cap ús donç no m'interesaven.
La veritat es que el fet d'estar aïllat, en el que respecta al tracte amb gent, no el trobe a faltar, no trobe a faltar a ningú.
Entradas
