miércoles, 26 de mayo de 2010

La fascinació de treure un vida.




Trobe que ja ho he comentat en altres posts, la meua fascinació per la sang, per les butzes, per la carn, pel sacrifici d'una vida em ve des de xicotet. I amb aixó té molt a veure el fet de que mon pare fos carnicer. Tota la meua vida he vist matar i escorxar animals. De fet jo amb nou anys vaig sacrificar el meu primer xai. En aquell temps el meu para matava els animals a casa. La planta baixa de la casa dels pares estava destinada integrament al negoci, el part davantera es despatxava la carn i el embotits, a la part del darrera estava distrubida en diverses cambres destinades respectivament a fer l'embotit, a secar-lo, i una altra que era destinada a escorxar fonamentalment corders, i ocasionalment algun porc. Con les mesures de sanitat no eres tan estrictes aleshores alló era practica habitual, el meu pare comprava xais als ramaders del poble, els matava i els venia a altres carnicers de pobles més grans. També era habitual que el llogaren per a treballar a escorxadors, on matava a més de xais, porcs i vedelles. Encara recorde quan jo l'acompanyava als escorxadors, avuhí desapareguts, d'Ondara, Dènia, Pedreguer, Benissa, etc. El dia que ell em demanava si l'acompanyava era per mi un día de festa, era una orgia de sang, budells, freixures... Si tanque els ulls encar puc veure i sentir els olors, els colors, dels escorxadors, i les veus, les cares de les gents (matancers, carnicers, ramaders, transportistes, etc) que solien habitar per alla.
Tenia nou anys, havia anat amb el pare al corral d'un ramader del poble, i haviem tornat amb cuatre corders. El pare havia mort dos i jo estava mirant com els sacrificava, i els travia la pell, quan va agafar el tercer i el va posar a terra per degollar-lo em va dir, vols provar de matar-lo tu?, els ulls se'm van obrir com a plats, la gola es va eixugar de la emoció, però em va arribar per dir un sí energic. El pare va somriure, en va dir, Vine, posat ací -davant d'ell que tenia el corder enmig dels seus peus-, vaig posar-me davant d'ell. Em digué que agafara al corder pel morro, tancant-li la boca, així ho vaig fer, el animal cabotejava i el meu pare em deia que l'agafara fort, deprés d'aixó havia que girar-li el cap de forma que el coll es quedara de cara a mi, punxar al mig del coll fins arribar a l'os del coll, i finalment girarel cap altra vegada per traversar-li el coll de costat a costat per desagnar-lo del tot, mirant que la sang caigués a un recipient, donat que calia guardar-la. Encara recorde la meua emoció mirant als ulls al amimal mentre la vida se li escapava, els ulls que amb la mirada s'agafen a una vida que sense remei se'n fuig amb la sang vessada.
Després d'eixa primera vegada, en vindrien moltes altres, i a poc a poc aprenia a pelar-los. Més endavant aprendria a degollar porcs, a matar vedellas amb la "puntilla" i degollar-les una vegada esteses a terra mortes per desagnar-les, i a escorxar tota mena d'animals.
A la vegada que avançava amb els estudis a l'institut, i llegia sobre els sacrificis humans d'azteques i maies, anava covant-se en mi l'idea de com seria sacrificar altres persones, o més ben dit infrahumans, encara que aleshores no havia arribat a la conclusió, tot i que ho intuïa, de que no totes les persones son humans.


Top Països catalans

lunes, 24 de mayo de 2010

Desfer-se d'un cos.





Estimats amics, vos tinc abandonats. No acabe de tenir ganes d'escriure des de l'últim post, ja fa més d'un mes. Dedique el meu temps a llegir i escoltar música, passe els dies en la cel·la un darrere l'altre i no sé mai quans dies han passat, ni a quina data estic. Portem més de cinc mesos del 2010 i encara no sóc conscient del canvi d'any. Tampoc importa massa, quan estàs ací dins. Corren els dies i res nou succeeix, com diu Martí i Pol a una cançó musicada per Llach, "gira la roda del temps per la força del vent de les ànimes soles", encara que jo podria dir per "la força del vent de les ànimes mortes".
Anava a escriure hui sobre com en desfeia dels cosos, d'alguns dels cosos. Supose que molts  de vosaltres no heu tingut que afrontar eixe problema: "tinc un cos calent i cal desfer-me'n d'ell." No es fàcil, no tan com sembla, i menys si no és primer mort que guardes al teu armari. Molt menys si no mates al carrer i deixes al cadaver allí mateix, on caiga, com en el post de Sang a la pluja. Si vols eliminar gent, si sents eixa passió i vols seguir portant a termini la teva tasca, tens que controlar tots els detalls, si no acabarás a la cel·la del meu costat. Veient passar el temps per la força del vent de les ànimes mortes.
Per això m'agradaria que em contareu quines idees se vos acudeixen per desfer-vos-en dels cosos. Teniu imaginació, conteu-me que farieu si tinguereu al vostre llit el cos sense vida d'una tia encara calent. Bé, un aclariment, si vos va la necrofília no cal que m'ho conteu.

 Top Països catalans